IX Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia

Print Friendly, PDF & Email

El 19 d’octubre de 2018 la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana va organitzar, amb la col·laboració del Col·legi d’Advocats de Vic, la IX Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia. Enguany, portava per títol “El Ministeri Fiscal i l’ús del català” i buscava debatre sobre els usos lingüístics que es produeixen en el si de la fiscalia i sobre la possibilitat, per part de la fiscalia, d’al·legar indefensió per no comprendre la llengua catalana. La trobada es va distribuir en dos blocs: en el primer, hi havia programada una ponència sobre els drets lingüístics a Bèlgica, a càrrec d’Eva Pons, i en el segon, es va debatre sobre l’ús del català que fa la fiscalia al voltant d’una taula rodona amb representants de diferents àmbits jurídics. Durant la trobada, també es van dedicar uns minuts a homenatjar l’advocat vigatà Santi Pons Hita.

La inauguració va anar a càrrec del Sr. Joan Riera, president de la Comissió de Llengua del CICAC; la Sra. Ester Franquesa, directora de Política Lingüística de la Generalitat; la Sra. Anna Erra, alcaldessa de Vic; el Sr. Julio Naveira, president del CICAC; i el Sr. Joan Domènec Abad, secretari de Relacions amb l’Administració de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Les autoritats van pronunciar els seus discursos respectius, en què es va remarcar que el fet que el català arribi a la justícia no és un “caprici identitari” sinó que és fruit de la voluntat de construir un model de justícia de Catalunya pròxim al ciutadà, que promogui una relació entre la ciutadania i el poder judicial més propera i en què és imprescindible que els operadors jurídics, com els jutges i els fiscals, puguin entendre sense problemes les dues llengües oficials. La jornada, a més, se celebra durant l’any en què es commemora el 150è aniversari del naixement de Fabra, el mestre que volia fer del català una llengua per a tot i per a tothom, i, per tant, una llengua també apta per a l’àmbit de la justícia.

“Els drets lingüístics a Bèlgica”, Eva Pons

Eva Pons, professora de dret constitucional a la UB i experta en drets lingüístics, va iniciar la seva intervenció resseguint la història dels usos lingüístics en la justícia belga des de la creació de l’estat belga el 1831 fins a l’actualitat. El model belga actual es caracteritza, amb relació als tribunals, per un unilingüisme territorial i alhora per un bilingüisme a la regió de Brussel·les. L’unilingüisme es distribueix segons les regions lingüístiques ja establertes: els tribunals de la zona francòfona empren el francès com a llengua per a la tramitació de procediments judicials, mentre que els tribunals de les zones neerlandeses empren el neerlandès. A més d’aquestes zones, hi ha zones amb un règim especial en què els habitants poden demanar el canvi de tribunal per raó de llengua.

Quant al bilingüisme, aquest se cenyeix a la zona de Brussel·les, en què els tribunals han de ser paritaris (la meitat dels jutges han de ser francòfons, i l’altra meitat, neerlandesos) i algunes places de jutges han de ser forçosament per a jutges bilingües. Amb relació als ciutadans, aquests tenen dret d’opció lingüística en tot el territori: és a dir, si un ciutadà vol emprar el francès en les intervencions orals en un procediment judicial que té lloc en regions de parla neerlandesa, els tribunals faciliten un intèrpret. I en l’àmbit penal, les garanties del ciutadà encara estan més reforçades.

El model belga, doncs, s’adapta a la realitat plurilingüe del país, tracta com a iguals les diferents llengües nacionals i estipula i garanteix la llibertat d’opció lingüística del ciutadà. Es tracta d’un model basat en uns principis i amb una normativa que es podria adaptar molt bé a la realitat plurilingüe d’Espanya per tal de millorar els usos lingüístics en les comunitats amb dues llengües cooficials.

Taula rodona “La indefensió del Ministeri Fiscal”

La taula rodona es va centrar a debatre l’ús del català per part del Ministeri Fiscal. Hi van intervenir el Sr. Ramon Menac, fiscal en cap de la Catalunya central; la Sra. Montserrat Bastit, magistrada del Jutjat de Menors de Girona; el Sr. Jordi Flores, advocat; i la Sra. Mariona Illamola, professora de dret de la Universitat de Girona. La Sra. Susana Illamola, advocada del Col·legi d’Advocats de Vic, va moderar el debat.

Abans de començar el torn d’intervencions, es va projectar un estudi que difonia les darreres dades, publicades pel Departament de Justícia l’any 2016, de sentències en català amb un percentatge del 8,4%, i que arribava a la conclusió que el català, en l’àmbit de justícia, està en situació de “mort clínica”, en mostrar una davallada constant des de l’any 2009.

El debat va començar amb una primera pregunta obligada per part de la moderadora: “com veu, el representant de la fiscalia, l’ús del català a la justícia?”.

El fiscal en cap de la Catalunya central, Sr. Ramon Menac, va confirmar l’estancament de l’ús del català en l’Administració de justícia i va atribuir les baixes estadístiques a una “fallada del sistema”. “La responsabilitat cal buscar-la en el sistema, no en les persones”, va dir. Així mateix, va fer evident que, tant per als fiscals com per als jutges que actuen a Catalunya, el català no és un requisit. Però és que, a més, el coneixement del català per als fiscals ni tan sols computa com un mèrit, tot i que l’Estatut orgànic del Ministeri Fiscal preveu aquesta possibilitat; però el fet que es deixi el seu desenvolupament per a un reglament posterior, que encara no s’ha fet, porta a aquesta situació.

Si a la circumstància exposada hi sumem que la majoria de fiscals que s’incorporen a l’Administració venen de fora de Catalunya, és evident que el català mai pot arrelar. Segons el ponent, ja és prou estressant per a un fiscal que comença el seu exercici professional fer-ho en un territori amb idioma propi, com per demanar-li, a més, l’esforç per entendre aquest idioma al moment de la seva incorporació.

A continuació, la moderadora va preguntar si hi havia especials instruccions o indicacions dirigides a la fiscalia pel que fa a l’ús del català, i el Sr. Menac va manifestar que la consigna oficial sobre l’ús del català en el Ministeri Fiscal és que el fiscals no es poden queixar si les parts o qualsevol altre operador jurídic empra el català a la sala. Aquesta consigna, però, va xocar amb el testimoni posterior d’alguns assistents a la jornada que van deixar constància que en els judicis es troben amb fiscals que al·leguen indefensió. El fiscal va reconèixer que a la pràctica, moltes vegades, se suggereix al justiciable que canviï d’idioma. Les dificultats més grans es presenten en els judicis orals, i amb menor incidència de conflicte en els tràmits escrits.

Finalment, el fiscal va concloure que l’accés a la justícia en català està garantit només a nivell teòric. A la pràctica, al justiciable que vol declarar en català no se li garanteix que la seva declaració sigui entesa pel fiscal. Llavors, què s’ha de fer per garantir el respecte als drets individuals de les persones? Pel conferenciant, per garantir totalment el respecte als drets individuals de les persones és imprescindible que tant els fiscals com els jutges, com a mínim, entenguin el català.

A continuació, hi va haver un torn d’intervencions per part de la resta de ponents en relació amb el tema plantejat.

La Sra. Montserrat Bastit, magistrada del Jutjat de Menors de Girona, també va posar de manifest la davallada de l’ús del català a la justícia, fet que ella atribueix no només a una fallada del sistema, sinó també a la manca de voluntat de les persones que participen en el procediment judicial.

Al seu Jutjat, segons va dir, quasi tots els judicis orals els fa en català, com també la majoria d’escrits. L’ús del català està totalment normalitzat com al carrer. Inclús troba xocant que alguns justiciables, a l’inici de la seva declaració, li preguntin si poden parlar en català. Ella respon sempre el mateix, que estan en el seu dret i que no cal que li preguntin això. Pel que fa a fiscalia, va explicar que els tres fiscals que actuen en el seu Jutjat, tot i que interroguen i fan els escrits en castellà, entenen perfectament el català i mai han demanat un traductor. També va indicar que és habitual que els fiscals preguntin en castellà i rebin les respostes en català, tot i que hi ha vegades que el justiciable canvia d’idioma en ser interpel·lat en castellà.

Finalment, va apuntar que si bé el seu jutjat especialitzat li permet el seguiment dels procediments en català, no va ser igual de fàcil quan va ser titular d’altres jutjats penals o civils generals, amb molt més volum de feina i amb una operativa diferent. Per als titulars d’aquests jutjats l’ús del català es complica, no només perquè la majoria de jutges i fiscals han rebut formació en castellà i han fet les oposicions en castellà, sinó perquè el nombrós material que fan servir per a la tramitació dels procediments i redacció de les sentències, està tot en castellà. Aquestes circumstàncies, juntament amb l’excés d’expedients que s’han de tramitar, dificulten l’ús del català. La necessitat de traducció de doctrina, jurisprudència i legislació aplicable els comporta una feina afegida que no poden assumir per manca de mitjans suficients.

L’advocat Sr. Jordi Flores Soler també va posar de manifest que el sistema no garanteix les llibertats individuals. Per un costat, la temporalitat de jutges i fiscals fa que no hi hagi una plena implicació i voluntat en conèixer l’idioma. De l’altre, en moltes ocasions són els mateixos lletrats de les parts i els seus clients els que es veuen abocats a canviar d’idioma per por a males interpretacions dels jutges i fiscals. Tot i així, aprecia diferències atenent a les diverses sensibilitats dels jutges i fiscals. Finalment, va emfatitzar que són els jutges i els fiscals els qui presten un servei als ciutadans, i això és el que els ha de fer pioners en la salvaguarda dels drets dels ciutadans i en l’ús de l’idioma propi i oficial en les seves relacions amb l’Administració de justícia.

En el seu torn, la Sra. Mariona Illamola, professora de dret la Universitat de Girona, va posar de manifest que la voluntat d’internacionalitzar les universitats i atraure estudiants estrangers obliga a oferir classes en castellà i en anglès, i va deixar evident que, actualment, el perill per al català tant pot ser el castellà com l’anglès. També va afegir que la legislació i jurisprudència de la Unió Europea estan en castellà i anglès, però no en català. I pel que fa a bases de dades de legislació pròpia i manuals, si bé els estudiants les tenen en català, al final en fan l’ús que volen. Així mateix, va exposar que, tot i haver-hi llibertat de càtedra, la majoria de classes són impartides en castellà i anglès i això pot condicionar la pràctica posterior. Es va felicitar, però, perquè, després de nombroses reivindicacions, actualment l’examen d’accés a l’advocacia es pot fer en català.

A continuació, resumim les aportacions més destacades de la taula rodona amb relació a la fiscalia i l’ús del català:

  • La consigna oficial sobre l’ús del català en el Ministeri Fiscal és que els fiscals no es poden queixar si les parts o qualsevol altre operador jurídic empra el català a la sala.
  • Els fiscals no poden al·legar indefensió i, igual que els jutges, poden fer ús del servei de traducció.
  • A Catalunya hi ha fiscals que no entenen el català i demanen a les parts que canviïn d’idioma, principalment en els judicis orals.
  • A Catalunya no es garanteix que el fiscal pugui entendre els ciutadans amb profunditat, fet que va en detriment dels drets individuals de les persones.
  • Els fiscals no tenen el requisit de conèixer el català i tampoc es considera un mèrit. Tot i que el seu Estatut recull la possibilitat que es computi com un mèrit, no hi ha un reglament posterior que el desenvolupi.
  • Les oposicions per exercir de fiscal es fan en castellà.
  • En la memòria anual de la Fiscalia no s’esmenta l’ús del català per part dels fiscals, i tampoc hi ha cap informe estadístic sobre l’ús del català. No és un tema primari.

Durant tota la taula, hi va haver alternances contínues del torn de paraula que responien les diverses preguntes plantejades per la mateixa moderadora: s’ha d’incentivar l’ús del català per part de jutges i fiscals? De quins mitjans disposa el jutjat en cas que els fiscals o jutges no entenguin el català? Què s’ha de fer si el primer escrit judicial està en català i l’altra part no entén l’idioma: l’ha de traduir la part o es pot recórrer a un servei de traducció? Els jutges i fiscals també tenen dret a la traducció? Hauria de ser un requisit que jutges i fiscals entenguessin el català per exercir a Catalunya? Els alumnes de dret poden emprar el català en els exàmens, i en les oposicions? En les comunitats amb dues llengües oficials, s’hauria de poder opositar en qualsevol de les dues llengües?

El torn obert de paraules posterior al debat va permetre als ponents contestar a totes les preguntes formulades, els quals van destacar les propostes que, al seu entendre, podrien revertir la situació actual de “mort clínica” del català a la justícia. El públic assistent també va fer les seves aportacions i propostes. Us en fem un recull:

  • S’ha de potenciar l’accés de llicenciats catalans a la carrera judicial per cobrir places de jutges i fiscals. A Catalunya hi ha poca tradició a opositar, la qual cosa va en detriment de l’ús del català a la justícia.
  • En comunitats amb diverses llengües oficials, s’ha de poder opositar en qualsevol de les llengües reconegudes.
  • Hi hauria d’haver un programa d’assessorament previ a l’inici de l’exercici dels jutges i els fiscals a Catalunya que plantegés situacions pràctiques sobre l’ús del català en jutjats i tribunals. Això ajudaria els que venen de fora a saber com afrontar millor les situacions de conflicte que es poden derivar de la coexistència del català i castellà, ambdues llengües oficials i d’ús habitual. El programa el podrien dur a terme associacions externes o inclús la mateixa Escola Judicial.
  • S’ha de garantir que els jutges i els fiscals que actuen a Catalunya entenguin les llengües oficials; només així estaran salvaguardats els drets dels ciutadans a qui, en definitiva, la justícia està al servei.
  • El coneixement del català ha de ser un requisit, no només un mèrit, per poder actuar a Catalunya com a jutge o fiscal.
  • S’ha de millorar la formació de tot el personal de l’Administració de justícia pel que fa a drets lingüístics, amb especial incidència en l’operativa a seguir quan aquests drets es consideren vulnerats. En moltes ocasions els funcionaris demostren ignorància sobre els drets lingüístics vigents; sovint els lletrats són requerits a fer traduccions que no corresponen a la part. El desconeixement de drets lingüístics pel funcionariat porta a confrontacions amb lletrats, no convenients per al ciutadà a qui representen. No han de ser els lletrats de part els que s’enfrontin individualment a l’Administració, i menys per fer valdre uns drets que és la mateixa Administració que els ha de protegir i garantir.
  • La millora de la formació en drets lingüístics evitarà, en un futur, recursos, queixes i recusacions, i també afavorirà la relació entre els diferents operadors jurídics.
  • S’ha d’incentivar la formació continuada en català de jutges i fiscals durant l’exercici al territori, amb expedició de certificats d’aprofitament i/o assistència que puguin utilitzar en els seus currículums.
  • Haurien de ser els mateixos jutges i fiscals els que donessin la informació dels drets lingüístics als ciutadans.
  • S’han de millorar les bases de dades utilitzades per jutges i fiscals perquè tant els formularis, com la doctrina, la jurisprudència i demés materials emprats per a l’estudi i els escrits, estiguin redactats en català.
  • S’ha de requerir a la Fiscalia perquè introdueixi dins la seva memòria anual, la qual serveix per donar compte de la seva actuació tant al Govern com al Parlament, un apartat sobre l’ús i les estadístiques del català a la justícia.
  • En el camp de la docència, s’ha de garantir la llibertat de càtedra, però també valorar la possibilitat d’impartir docència en diversos grups en funció de l’idioma.
  • S’ha de garantir que el professorat que imparteix docència a les universitats catalanes tingui un nivell suficient de català que li permeti començar la docència en català. Es va posar de manifest que el docent que guanya una plaça a la universitat té dos anys, des que pren possessió de la plaça, per acreditar el nivell de català. La demora en el temps de l’acreditació comporta que l’inici de la docència sigui en castellà i que, un cop acreditat el nivell de català dins els dos anys, li sigui molt difícil canviar al català.

La conclusió final de la jornada, després de l’exposició dels ponents i les intervencions del públic assistent, és que el sistema actual no garanteix l’ús del català a la justícia.

 

Font: Servei Lingüístic del CICAC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *