Resum de la VII Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia

Print Friendly, PDF & Email

La VII Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia, organitzada per la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana el proppassat 25 de novembre, va tenir com a objectiu debatre sobre la situació de la llengua catalana a la justícia. L’acte estava format per la ponència “L’oficialitat lingüística, declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques”, a càrrec d’Eva Pons, i la taula rodona “Ens falten eines? Ens falta voluntat?”, en què van participar representants de diversos àmbits del dret. Tot seguit teniu resumides les intervencions més importants.

“L’oficialitat lingüística, declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques”, d’Eva Pons

Eva Pons va donar a conèixer els resultats d’un estudi de dret comparat que té com a objectiu examinar les nocions de “llengua oficial” i “llengua nacional”, i també les implicacions jurídiques i pràctiques que tenen les declaracions institucionals d’aquestes categories de llengües. I va cloure l’exposició amb una referència a com es tracta la noció d’oficialitat a la justícia.

Segons les observacions de Pons, “llengua oficial” i “llengua nacional” són conceptes orfes de definició i delimitació en el dret internacional. Són nocions “modulables”, és a dir, que el legislador adapta a l’ordenament jurídic segons les necessitats i intencions de cada país; la qual cosa ha dut a un dret comparat en què prevalen les regulacions asimètriques. I va posar com a exemples els casos de Canadà, Finlàndia, Bèlgica i Malta, entre d’altres.

Pel que fa a l’Estat espanyol, Pons va explicar que la noció d’oficialitat no va sorgir fins als anys 30 i, a pesar d’aquest fet, encara no hi ha una definició d’”oficialitat” en la legislació ni tampoc s’observa un consens en la doctrina. Així doncs, el concepte d’”oficialitat” està obert a moltes interpretacions i matisos i, segons la ponent, la visió centralista de l’Estat afecta la visió del concepte d’oficialitat lingüística.

Amb relació als drets lingüístics estipulats pel dret internacional per a l’àmbit de la justícia, Pons va posar de manifest la paradoxa que va detectar durant el seu estudi: a pesar que el dret internacional garanteixi drets lingüístics per a totes les llengües, independentment que siguin oficials o no i, per tant, afavoreixi clarament les llengües regionals en la justícia (en paraules de Pons: “la regulació internacional obvia i supera l’oficialitat”), a l’Estat espanyol la justícia és l’àmbit on justament costa més que les llengües regionals tinguin un reconeixement.

Taula rodona “Ens falten eines? Ens falta voluntat?”

La taula rodona estava formada per representants de diferents àmbits jurídics: Josep Masó, advocat i exdegà del Col·legi d’Advocats de Mataró; Daniel Bartomeus, magistrat del TSJC; Josep Aniol, fiscal, i Ismael Campos, advocat i expresident dels Joves Advocats de Catalunya. Durant el debat, es va donar resposta a la pregunta “Ens falten eines? Ens falta voluntat?” i es van fer evidents fets i circumstàncies que obstaculitzen l’ús normal del català a la justícia.

Com a resposta a la pregunta que encapçalava el debat, tots, de forma unànime, van compartir el fet que es tracta d’una falta de voluntat. D’una banda, Masó i Campos es van mostrar a favor que tothom emprés la seva llengua materna als jutjats: els catalanoparlants, el català, i els castellanoparlants, el castellà, i amb això van defensar el bilingüisme i el fet que la normalitat que es viu al carrer es traslladi a les sales. De l’altra, tant Aniol com Bartomeus deixen de manifest que ni en la fiscalia ni la judicatura hi ha cap norma que els obligui a emprar el castellà, però ho fan, i per tant veuen el fet que no es faci en català com una falta de voluntat.

Ara bé, aquesta falta de voluntat no és gratuïta, està condicionada per tot un seguit d’obstacles que afavoreixen l’ús del castellà. Molts d’aquests obstacles també es van fer evidents durant la taula rodona i, en aquest sentit, destaquem el fet que, tal com explicava Aniol, tota la formació dels fiscals és en castellà: “L’escola de fiscalia es troba a Madrid i no hi ha l’opció d’estudiar català. Podem optar entre estudiar anglès i francès, però no tenim formació en cap de les llengües cooficials de l’Estat”.

Campos veia en la sala de judicis un entorn castellanitzant, en què si el jutge, el secretari, el perit, el testimoni o qualsevol de les parts no entén el català, el català sovint queda relegat i es canvia al castellà.

Bartomeus va ressaltar el fet que si el català es convertís en un requisit desmuntaria massa l’estructura de la formació de la judicatura, ja que, per exemple, podria comportar la descentralització de les oposicions. A més, va descriure el col·lectiu de jutges com un estament funcionarial molt tancat en què la llengua que regna és el castellà.

Les intervencions del públic en el debat posterior van permetre completar la llista d’obstacles: els jutges no informen sobre els drets d’opció lingüística abans de començar els judicis; la centralització del poder judicial dificulta l’ús del català; en un judici la persona que marca la llengua sol ser el jutge i hi ha jutges i fiscals que, tot i fer anys que viuen a Catalunya, demanen a les parts que s’expressin en castellà; en alguns casos els jutges veuen en l’ús del català una voluntat d’obstaculitzar un procés judicial i no una qüestió de garantia dels drets lingüístics, i conceben que els advocats catalanoparlants han d’expressar-se en castellà per una qüestió de cortesia.

Cloenda

Josep Canício, president de la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana, va cloure la jornada amb una excel·lent intervenció en què primer denunciava la presència de pors no fonamentades a l’hora d’emprar el català. Segons Canício, al·legar que s’utilitza el castellà perquè aquest va ser l’idioma de la formació no està fonamentat, i per demostrar-ho va explicar el cas d’Andorra (on els advocats estudien a Pamplona o França, però exerceixen en català al Principat). Per contra, el president sí que va veure la política com un factor molt influent per afavorir l’ús del català i va tornar a posar el cas d’Andorra per il·lustrar-ho.

D’altra banda, va destacar que l’ús del català a la justícia és una qüestió de drets individuals, en què tothom té dret a emprar la llengua que vulgui, el català o el castellà, i va matisar que la desigualtat de drets en detriment del català té lloc especialment a les sales de judici, en les quals sovint i d’una manera amable l’advocat catalanoparlant ha de cedir i canviar a la llengua castellana.

Va acabar la intervenció llançant un missatge optimista en què deixava clar que els que vulguin utilitzar el català a la justícia ho poden fer sense obstacles.

Font: Servei Lingüístic del CICAC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *