Tres termes del dret romà, actualitzats i aclarits

Print Friendly, PDF & Email

S’ha publicat recentment el Vocabulari de dret romà llatí-català-castellà-francès-italià , versió en línia amb algunes adaptacions i millores de l’obra en paper que va aparèixer el 2007 dins la col·lecció Vocabularis Universitaris de la Xarxa Vives d’Universitats. D’aquesta obra, en volem destacar uns quants termes amb formes inadequades o vacil·lants, a les quals ara hom aporta una solució més ajustada que s’explica en les línies següents.

expensilació i no expencilació

Algunes fonts de referència, com la Gran enciclopèdia catalana, donen la grafia expencilació per a la ‘transcripció d’un crèdit constitutiu de la base d’un contracte literal efectuada pel pater familias cedent en el seu llibre de comptes (acceptilació)’. La mateixa grafia apareix en la definició de acceptilació, terme relacionat conceptualment, i d’ací s’ha escampat a algunes publicacions especialitzades.

Tot i que la Gran enciclopèdia catalana és una obra de gran rigor, en aquest cas concret es tracta d’una grafia errònia, que cal substituir per expensilació, per tal com prové del llatí expensilatio -onis, la qual, al seu torn, és una aglutinació, ja normal en època clàssica, d’un sintagma més antic: expensi latio, literalment, ‘trasllat o enregistrament d’allò que s’ha pagat’ (o, dit en l’ordre llatí: ‘d’allò que s’ha pagat trasllat’).

De fet, el Gran diccionari de la llengua catalana, de l’editorial Enciclopèdia Catalana, ja recull la grafia correcta expensilació, amb s, que és també la que empren la resta de llengües del nostre entorn:  l’espanyol expensilación, el francès expensilation o l’anglès expensilation.

peregrí i pretor peregrí

En català hi ha dues paraules molt semblants provinents del mateix ètim llatí: pelegrí i peregrí. La primera, pelegrí, és d’evolució patrimonial (és a dir, que s’ha transformat al llarg dels segles des del llatí vulgar fins al català) i indica ‘qui fa un pelegrinatge’, o sia, un viatge per motius religiosos o de devoció. La segona, peregrí, és un cultisme pres directament del llatí, que s’utilitza sobretot com a adjectiu i en un estil molt formal o literari per a indicar ‘rar’, ‘excepcional’: una bellesa peregrina, un argument peregrí (‘inaudit o directament pres pels pèls’).

A banda d’aquests usos, cal dir que en la Roma clàssica hi havia un pretor anomenat peregrinus, que tenia competències en afers que afectaven els peregrins (peregrini) o bé  un ciutadà romà i un peregrí. Peregrinus és el nom que es donava a qui, dins el món romà, no gaudia de la ciutadania romana, i que era diferent del bàrbar, realment estranger i estrany a l’àmbit romà.

Algunes fonts han utilitzat erròniament *pelegrí o pretor *pelegrí (amb l) per a aquests dos conceptes. Ni en l’un cas ni en l’altre tenen res a veure amb el pelegrinatge, sinó amb la condició d’itinerant o semiestranger que subjau a peregrinus. El francès i l’italià presenten una especialització similar: respectivament, la paraula patrimonial en –l- pèlerin, pellegrino ‘pelegrí, romeu’ enfront de pérégrin i peregrino ‘no romà dins el món romà’ i, per això mateix, préteur pérégrin i pretore peregrino.

quirit i no *quirite

La denominació antiga que els romans es donaven a si mateixos quan feien èmfasi en la condició de ciutadans era, en llatí, quiris -itis (plural: quirites). És així que es diu que la famosa sigla SPQR probablement significava en principi Senatus Populus Quirites Romani (‘el senat, el poble [i] els ciutadans romans’) abans d’esdevenir Senatus Populusque Romanus (‘el senat i el poble romà’).

Algunes obres han adaptat al català quirīs quirītis com a quirite. Es tracta, però, d’una forma inadequada, potser induïda per les corresponents adaptacions a l’espanyol, al francès i a l’italià, totes tres coincidents en la grafia quirite.

En català la solució adequada és quirit, sense cap –e final, de la mateixa manera que, per exemple, optimās optimātis ‘aristòcrata’, magnēs, -ētis ‘imant’ i sacerdōs, -ōtis ‘sacerdot’, d’estructura fonètica similar, s’adapten al català com a optimat, magnet i sacerdot, respectivament. De fet, és així, com a quirit, que ho han adoptat el Diccionari llatí-català i el Gran diccionari de la llengua catalana, totes dues obres d’Enciclopèdia Catalana.

 

Podeu consultar aquests i els altres termes del Vocabulari de dret romà al cercador terminològic del portal Terminologia jurídica.

 

Font:

Francesc Esteve

Cap de l’Àrea de Recursos Lingüístics

Servei de Política Lingüística de la Universitat de València

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *