Adició, addició i addicció

Parlament de Catalunya

Els termes adició, addició i addicció tenen significats ben diferents, malgrat les semblances gràfiques que presenten. Convé saber aquestes diferències per a distingir-los en la pràctica.

El terme adició és de l’àmbit del dret civil. Tant el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) com el Diccionari jurídic català el defineixen d’aquesta manera:

adició
f. Acceptació expressa o tàcita d’una herència.

Per a addició, el DIEC dona com a primera accepció l’acció d’afegir o d’agregar, i també indica que és sinònim dels sentits ‘afegitó’ i ‘suma’:

addició
1 f. Acció d’afegir, d’agregar.
2 f. Afegitó.
3 f. En mat., operació de sumar i la mateixa suma. Addició i subtracció de trencats. La prova de l’addició.

En l’àmbit parlamentari, una «esmena d’addició» és la que implica afegir text nou ─des de termes o expressions fins a apartats─ a una iniciativa legislativa en tràmit:

✓ Per a la reforma de la llei el grup parlamentari ha presentat quinze esmenes d’addició i vuit de supressió.

Quant a addicció, el significat més habitual és el que recull la segona accepció del DIEC:

addicció
1 f. Adjudicació.
2 f. Estat de dependència fisiològica i psicològica a una substància o a una pràctica, més enllà del control voluntari. Aquest medicament produeix addicció. Addicció a una droga.

✓ Com a resultat de la investigació s’ha identificat una substància que causa addicció a la nicotina.

En contextos orals formals es recomana pronunciar la geminació del grup dd en addició i addicció.  

 

Font: Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya