A l’hora de comunicar-nos, habitualment ho fem mitjançant les formes personals dels verbs, d’una manera en què l’acció que expressem té un autor (explícit o el·líptic).

 

✓ El procurador de la part demandant ha presentat l’escrit anterior.

✓ Signo (jo) aquesta acta com a prova de conformitat.

✓ Lliureu (vós) l’expedient administratiu a la representació de la part actora.

✓ Les parts han designat el pèrit de comú acord.

 

El llenguatge judicial, però, té una forta tendència a utilitzar formes impersonals, és a dir, a expressar accions sense atribuir-les a una persona determinada. Aquestes construccions es caracteritzen perquè l’autor queda encobert pel pronom es o les seves variants.

 

✘ Es condemna l’acusat a pagar una multa de 300 euros.

✘ Se us cita perquè comparegueu en aquest Jutjat dins del termini de deu dies.

✘ Es declara el plet conclús per a sentència.

✘ S’acorda desestimar el recurs.

 

Tot i que hi estiguem molt acostumats, aquestes frases, escrites pel responsable del que s’hi disposa, resulten incoherents. Quan algú redacta un document en què pren decisions, cal que ho faci en primera persona (disposo, denego, aprovo, decideixo, etc.), tal com faria si no estigués influït pels hàbits de la redacció judicial.

Així, és normal que algú digui:

 

✓ He decidit començar demà mateix les vacances.

 

Però no pas que algú expressi la mateixa idea d’una manera impersonal:

 

✘ S’ha decidit començar demà mateix les vacances.

 

El cas paradigmàtic d’aquest abús de construccions impersonals el trobem a la part dispositiva de les resolucions judicials, ja que és incoherent que l’autor expressi les decisions que pren com si en fos responsable algú altre. Per tant, en aquests casos és indiscutible que cal fer servir la primera persona, i no pas la construcció impersonal.

 

✓ Condemno l’acusat a pagar una multa de 300 euros.

✓ Us cito perquè comparegueu en aquest Jutjat dins del termini de deu dies.

✓ Declaro el plet conclús per a sentència.

✓ Acordem desestimar el recurs.

 

Del que hem dit fins ara no se n’ha de desprendre que hàgim de rebutjar sistemàticament totes les formes impersonal. És lícit utilitzar-les quan desconeguem l’autor de l’acció o quan, tot i conèixer-lo, sigui una informació irrellevant.

 

✓ S’ha interposat un recurs d’apel·lació contra aquesta resolució.

✓ En aquest Jutjat es tramita l’expedient de jurisdicció voluntària núm. 300/1999.

✓ D’acord amb el que s’ha decidit en la provisió anterior, s’han traslladat les actuacions a la defensa.

 

En tot cas, cal remarcar que és del tot rebutjable ocultar una primera persona (ordeno, disposo, trameto, comunico, etc.) sota una forma impersonal (s’ordena, es disposa, es tramet, es comunica, etc.).

 

✘ Se us tramet aquest escrit amb la testimoniança de la interlocutòria.

✓ Us trameto aquest escrit amb la testimoniança de la interlocutòria.

✘ Se us fa saber que heu d’emetre l’informe abans del 20 d’abril de 2002.

✓ Us faig saber que heu d’emetre l’informe abans del 20 d’abril de 2002.

✘ Es disposa arxivar la causa.

✓ Disposo arxivar la causa.

 

Font: Manual de llenguatge judicial

Servei Lingüístic de l’Àmbit Judicial