Què és la usucapió?

Què és la usucapió?

En els mitjans de comunicació sovint trobem notícies sobre l’ocupació d’habitatges i de locals deshabitats que obren debat a l’entorn de la usucapió. Però, de què parlen, quan parlen d’això?

Si, encuriosits, ens animem a explorar el món de les paraules, constatem que tant ocupació com usucapió són conceptes jurídics que ens venen de lluny, del dret romà. Ara bé, des de la dècada dels 80 del segle passat, quan el primer vol denotar, a més, inconformisme i voluntat de transgressió —fins i tot de les normes ortogràfiques—, en alguns contextos el trobem escrit amb k (okupació), mentre que el segon sempre es deixa veure amb un aire molt més clàssic, heretat clarament del llatí.

Ambdós termes, perpetuats durant segles en les nostres llengües i les nostres cultures, formen part dels diccionaris de llengua general. Segons el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, l’ocupació és la ‘situació provinent de la presa de possessió, amb títol o sense, d’un bé material’ i la usucapió, la ‘manera d’adquirir el dret de propietat o un altre dret d’una cosa per haver-la posseïda o usada ininterrompudament durant un determinat temps’.

Com que la nostra intenció en aquest apunt és obrir la porta únicament al debat a l’entorn de la forma de les paraules, aportem tot seguit elements de reflexió lingüística només sobre el terme usucapió, que és el que ens resulta més desconegut si som parlants de la llengua general i no juristes.

Usucapió és un substantiu de gènere femení, com ocupació (així, parlem de ‘la usucapió’ i no de ‘l’usucapió’). L’etimologia és llatina: ve de usucapio –ōnis, terme creat per composició a partir de usus ‘ús’ i capĕre ‘prendre, apoderar-se’. És a dir, literalment usucapió vol dir ‘apoderar-se per ús’. El verb corresponent a aquesta acció és usucapir (del llatí usucăpere) un verb que també recull el diccionari normatiu.

Al costat del llatinisme usucapió per a designar aquest concepte disposem, també, d’una forma neològica prou implantada i molt més descriptiva: prescripció adquisitiva. Segons el mateix DIEC, prescripció en l’àmbit jurídic fa referència a la ’adquisició o extinció de drets per haver transcorregut un cert lapse de temps en determinades condicions’. La presència de l’adjectiu adquisitiu -iva en aquesta forma sintagmàtica precisa, doncs, completament el significat del terme i el fa sinònim del llatinisme.

Si teniu interès per conèixer altres termes relacionats, està a la vostra disposició des del nostre web el Diccionari de dret civil, que inclou una branca dedicada als drets reals. Igualment, si voleu conèixer altres termes del dret romà, podeu consultar el Vocabulari de dret romà de la Universitat de València, allotjat com a diccionari en línia en el web del TERMCAT.

 

Font: TERMCAT