En el llenguatge jurídic sovint s’utilitzen expressions d’afalac i de submissió que són fruit d’una llarga tradició. Aquest tipus de fórmules, però, no són pròpies d’una societat moderna i igualitària, ja que donen a entendre que el ciutadà està sotmès a l’Administració.

Els judicis s’assenyalen i, sobretot en els temps de pandèmia que ens toca viure, s’ajornen.

En llenguatge jurídic és habitual l’ús d’expressions llatines.

A la demanda, sempre s’adjunten els documents. Els verbs acompanyar i adjuntar tenen en comú el significat d’afegir un document a un altre, però es diferencien pel seu comportament sintàctic.

A l’hora de comunicar-nos, habitualment ho fem mitjançant les formes personals dels verbs, d’una manera en què l’acció que expressem té un autor (explícit o el·líptic).

✓ El procurador de la part demandant ha presentat l’escrit anterior.

El llenguatge judicial sovint arrossega maneres d’expressar-se impròpies d’una societat moderna i igualitària.

Advocar i avocar són dos verbs semblants, pertanyents tots dos al llenguatge jurídic, que cal saber distingir.

Els termes rebel·lia i rebel·lió són dos termes jurídics que no tenen relació l’un amb l’altre.

Aquest estiu els incidents a l’aeroport de Barcelona han fet saltar a l’actualitat, entre altres, un terme molt específic del dret processal: el laude.

En català, citació és el terme correcte per designar l’acció d’avisar algú perquè comparegui a un òrgan judicial.

En el registre jurídic col·loquial, en castellà, és habitual l'ús de la forma vistilla. Fa referència a una audiència pública, sovint de caràcter informal, pensada per a ser molt breu.

Els verbs recórrer i impugnar de vegades es fan servir com a sinònims, però jurídicament tenen significats diferenciats, ja que entre aquests dos verbs hi ha una relació d’hiponímia.